diumenge, 27 de desembre del 2015

Bones paraules d'Antoni Bassas

Cada any van canvian els comensals, i la foto de familia es va engrandint o aixicant, segons compromisos, segons baixes, segons nous vinguts.
L'evolució familiar va canviant a mida que els anys passen, ara ja estic a la fila de dalt, dels grans, i hi ha jovent i nous infants que van omplint els buits que han deixat alguns familiars i alguns companys de cami.
Estem de pas, els anys corren, i hem de saber gaudir cada moment. Gràcies per haver pogut estar aquest any!
Nadal 2015










 imatge:www.labolsera.com

Així ho explica Antoni Bassas:

ANTONI BASSAS 23/12/2015 21:58
 
VISTA DES DE LA TAULA del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.
......

divendres, 4 de desembre del 2015

Pollastres alimentats amb gra?

Cada dia ens trobem amb coses que al meu entendre deixem passar per alt, però no ho hauriem de fer.
Avui concretament em refereixo als pollastres. Ens venen pollastre que ens diuen són de granja, alimentats en aquest cas amb un  65% de cereals.
Al desfer el pollastre, sempre miro el pedre, i quina la meva sorpresa quan, com ensenyo a la foto, aquest esta buit, net, sense una petita mostre de restes de menjar. 
O aquest pollastre l'han tingut en dejú els últims dies o no ho entenc. Cap reste de gra, ni de res, sempblava que l'haguesin rentat.
Això, als que no han tingut mai animals a casa potser ho troben normal, però els que si n'hem tingut, es una de les coses que no veiem clares. Ja la carn tant toba, el pollartes tant gras (inflat), ens posa una mica la mosca a l'orella, però ho podem entendre, els tenen immobils, menjant tot el dia, però on són els residuus de menjar que hauria de estar al pedrer?
No vull dir res contra la marca, però aquesta vegada era d'aquesta.




fotos: Imma Cauhé

dimecres, 25 de novembre del 2015

trincheras de la Muela de San Juan para ser visitables


Pozos de Caudé exhumará en Griegos 18 soldados republicanos

-La Muela de San Juan de Griegos es donde están enterrados los soldados republicanos que se quieren exhumar y tengan un enterramiento digno en el cementerio

La Asociación Pozos de Caudé exhumará el próximo verano 18 soldados republicanos enterrados en la Muela de San Juan. Además, la asociación restaurará las trincheras de la Muela de San Juan para que sean visitables
Redacción/Teruel
25/11/2015

La Asociación Pozos de Caudé exhumará el próximo verano 18 soldados republicanos enterrados en la Muela de San Juan. Además, la asociación restaurará las trincheras de la Muela de San Juan para que sean visitables. Para financiar este proyecto de recuperación de la memoria histórica la asociación cuenta con apoyo del Ayuntamiento de Griegos y de la Comarca de la Sierra de Albarracín, y buscará el apoyo de la Diputación Provincial y de la DGA. El presupuesto alcanza los 6.000 euros.
El presidente de la Asociación Pozos de Caudé, Francisco Sánchez Gómez, anunció que se estaba trabajando para la exhumación de entre 18 y 20 soldados republicanos enterrados en la Muela de San Juan en Griegos.
Francisco Sánchez manifestó que ya se habían mantenido contactos con el Ayuntamiento de Griegos y con la Comarca de la Sierra de Albarracín, que van apoyar económicamente y con sus servicios de infraestructuras logísticas. "También esperamos contar con el apoyo de la Diputación Provincial de Teruel y de la Diputación General de Aragón, ya que el coste del presupuesto alcanza los 6.000 euros".
En esta línea, el presidente de la Asociación Pozos de Caudé señaló que lo que se hace es un curso de arqueología por lo que los participantes pagan una cuota para financiar los pequeños honorarios de los técnicos arqueólogos que dirigirán los trabajos. Sánchez apuntó que en la búsqueda de financiación para realizar el proyecto no descartó el denominado "crowdfunding", micro mecenazgo por internet.
La empresa especialista que llevará los trabajos de exhumación de los soldados republicanos en la Muela de San Juan, así como de recuperación de las trincheras será Trowelschool, de Valencia, y que ya ha organizado cursos de arqueología de exhumación de soldados en Olba. Francisco Sánchez Gómez avanzó que los trabajos se llevarían a cabo en junio, pero que si por circunstancias climatológicas, ya que la Muela de San Juan está a una gran altitud, 1.800 metros, no se pudiera las exhumaciones se harían en septiembre.
El presidente de la Asociación Pozos de Caudé dijo que la recuperación de las trincheras de la Guerra Civil española se harán para que sean visitables y suponga un atractivo didáctico y turístico para el municipio de Griegos. "Confiamos en la Diputación General de Aragón haga la señalización como lo hizo en los campos maquis de Tormón y de La Ginebrosa por poner dos ejemplos". Por último, el presidente de la Asociación Pozos de Caudé comentó que había poca documentación de lo ocurrido en la Muela de San Juan en la Guerra Civil, pero parece que los soldados murieron en un ataque de la aviación. Cuando se recuperen los restos de los soldados se tiene previsto enterrarlos en el cementerio de Griegos salvo que hubiera alguna reclamación familiar.

http://www.diariodeteruel.es/noticia/68604/pozos-de-caude-exhumara-engriegos-18-soldados-republicanos

dimarts, 10 de novembre del 2015

Trobada de sobte per una enquesta.


Quan vas pel carrer, en aquest cas surts de casa, i de cop et trobes en una parella de joves que et volen fer unes preguntes d'improvist i sense pensar-hi massa dius que si sense saber què et preguntaran, dius el que et vé primer a la ment, amb temps per pensar-hi potser hauria pogut contestar alguna altra cosa. 
La gent gran ens va costant ser ràpids de reacció.

dijous, 29 d’octubre del 2015

Escrit seleccionat

Vaig presentar un escrit, he vist que és una trampa per que compris exemplars del llibre, no el compraré, però aquí està el que vaig enviar.



Noche oscura
Se oyó un ruido terrible, me desperté sobresaltada, busque a mi alrededor y no encontré el interruptor de la luz ni tampoco el móvil, todo estaba oscuro y me entró terror. Me levanté y me tropecé, grité, nadie contestó… Sólo oía que estaba diluviando y de vez en cuando un relámpago que iluminaba la estancia dejaba ver reflejada en el espejo la imagen de un espectro horrible.



Felicidades amig@ literari@,

Como ya sabrá su obra fue elegida en el II Concurso de Microrrelatos nocturnos “Inspiraciones nocturnas"  y forma parte de la antología que lleva el mismo nombre.

dijous, 24 de setembre del 2015

Com viure per ser feliç



 No he pugut inserir el video d'altra manera.

Explica en 3 minuts tota una filosofia de vida, que és bona compartir-la, sense coses supèrflues, explicada per algú que va veure la seva mort imminent.
Inviertan tres minutos en ver este video y razonen luego
Posted by Sebas Gallardo on Miércoles, 6 de mayo de 2015
https://www.facebook.com/sebastian.gallardoarenas/videos/10206919268130281/

dimarts, 4 d’agost del 2015

El poble: Griegos

Aquest es el meu segon poble i la seva gent. Un lloc tranquil amb gent amable i senzilla.

divendres, 10 de juliol del 2015

Varietats de lliris

View image on Twitter


Aquestes són les varietats dels lliris del meu jardi, falta una que és el lliri tot groc sense el centre marronòs, però aquest any no m'ha florit.

diumenge, 5 de juliol del 2015

Griegos

Quin goig veure els camps plens de blat o civada groguejant, els colors van del vers al dorat i cada dia cambia. 
El sol, la calor d'aquests dies fa que cada dia maduri i el paisatge vagi cambiant.



Griegos vist des del mirador "La Colocha" uns 200m. d'altura per sobre el poble. 1800 m. aquest migdia. La bruma fa que les muntanyes del fons es vegin despintades.


divendres, 26 de juny del 2015

Escultures viatgeres Bruno Castellano


He descobert aquest escultor gràcies a la imatge d’una de les seves escultures que un company de relats en català Josep Vendrell Torres, va posar en un dels seus escrits.


Bruno Catalano. Moltes de les seves escultures es basen en personatges viatgers, pot ser que sigui per ser de Marsella ciutat viatgeres per excel·lència, on el seu port és un dels més transitats del Mediterrani.

El que m’ha captivat és aquesta visió de la figura, on el cos, el cor, els sentiments queden buits, sols deixa veure el rostre, amb el semblant preocupat, la mirada a l’horitzó, les cames que són els mitjà i la representació del caminar, del traslladar-se i la maleta, que és tot el que el viatger porta amb ell.
Tot viatger, sobretot si és emigrant, queda trencat, no hi és tot, aquests buits queden representats amb les escultures.
Aquí teniu la seva web per si voleu entrar-hi, podreu trobar vídeos de les seves obres.
 
http://brunocatalano.com/sculpture-bronze/bruno-catalano-news.php?n=espaceMvideo



 

imatges Flickr: medicis.gallery's Photostream

dilluns, 22 de juny del 2015

flors del jardí

Segons he pogut veure és un Lilium 'Matrix' una clase de "azucenas", és reprodueix per bulbs i n'he regalat a tot el veïnat. Tinc grocs a més d'aquests i blancs, però encara no han florit.









Gènere format per més de 100 espècies repartides per tot el món. És una planta bulbosa amb llamatives flors en alguns casos oloroses. (aquestes no).
Els colors ,és frequents són blanc, rosats, taronges, grocs, de diferents tons.

informació: http://jardineriaenmacetas.blogspot.com.es/2011_06_01_archive.html

Memòria històrica.

Es parla molt de la memòria històrica, però cada persona sols té memòria pel cantó que li interessa.

Avui m’he passejat per les restes de trinxeres que durant la guerra civil van fer servir un i altre bàndol. Per defendre què? Per atacar què? Durant uns llargs mesos un poblet de no més de 300 habitants van haver d’aguantar l’atac i el contra atac de les tropes, la entrada d’uns i fugida dels altres, això va passar varies vegades tres o quatre cops, ara els nacionals, ara els republicans o rojos.

Des d’aquestes trinxeres el dia 4 d’agost de 1938 ,els rojos varen bombardejar al poble de Griegos, després de tres dies de tirotejos, tota la gent va haver d’abandonar les seves cases que cremaven a causa del bombardeig i fugir deixant tota la seva vida enrere, alguns, 20 persones, van morir, varen quedar abandonats els cossos al costat de la carretera fins que al cap de uns tres dies varen tornar alguns dels habitants i soldats nacionals i varen poder enterrar aquells cossos o restes d’ells. Altres amb més sort van poder escapar per entre camps i boscos i arribar a pobles o ciutats on poder viure un temps.
En el poble hi havia persones amb idees d’un i altre bàndol, però eren persones civils, he conegut uns cunyats que varen lluitar a bàndols contraris, no crec ni que per idees, més bé pel lloc que tocava en el moment de ser quintats o llistats per anar a fer la guerra. Com tots els pobles de la serra els habitants sobretot homes joves estaven per diverses ciutats de la península treballant de jornalers, i segons es trobaven a l’esclatar la guerra allí van allistar-se.


El pitjor va ser que el poble es va dividir en aquella època i uns denunciaven a als altres, total per rés, o potser aprofitant que havien tingut algun problemes de terres o interessos oposats.
Ara mirant enrere, ara que les famílies del poble tornen a viure en cases refetes, ara que allò ja es veu lluny, queda una pregunta a l’aire. Valia la pena?
Avui m’he imaginat aquells joves allí dins la trinxera, que pensarien? Com viurien aquella situació? Alguns dels que van disparar potser havien estat al poble dies abans parlant amb la gent, compartint el menjar, l’aigua i sostre. Després encara se’n van fer amos i exigien que els donessin els ous, la llet, els cabrits i els vegetals que cultivaven per “la causa”. Quina causa? Em pregunto?
Tot el poble destrossat per les bombes, i derruït, es va tenir que tornar a refer, quasi ningú tenia la casa sencera, havien de guarir-se als pallers i corts, i poc a poc anar-se reunint els membres de la família que havien quedat separats a la fugida i s’havien anat a refugiar a diferents poblacions, alguns van trigar mesos o anys a tornar.Les cases poc a poc van anar tornant-se a construir, així com la vida dels seus habitants.

Avui és un poble tranquil, on encara la natura està salvatge, on podem veure conills, llebres, esquirols, cérvols, porcs senglars i altres animals, on existeixen fonts naturals i vegetació autòctona, on l’aire encara és pur i el cel estrellat és una visió espectacular.


El poble es veu al fons a l'esquerra de la foto.




fotos: Imma Cauhé

Es pot observar la vista que des de les trinxeres tenien sobre la carretera i el pla. Les trinxeres estan a uns 200 m per sobre el poble i els camins.
Actualment encara es pot distingir bé les parets de pedra de les trinxeres, encara que la fondaria ha estat tapada pel pas del temps, tenint en compte les neus i pluges que en aquest indret cauen al hivern i les geleres que es formen.

dimecres, 17 de juny del 2015

Gènere- sexe

Hi ha qui encara confon gènere amb sexe. Les persones i els animals tenen sexe, però les paraules tenen gènere. Sembla el mateix però no ho és, i això encara costa que fins persones amb estudis ho entenguin, i a vegades es cau en ridícul volen anar anomenant tots els noms i adjectius repetidament en els dos gèneres.
Avui (17-06-2015) a la radio en un programa de la ser, parlant de violència de sexe i masclisme, una professora que es veu és entesa i lluita pel no masclisme al seu institut, ha deixat caure: “Los adolescentes y adolescentas”. Per favor! M’ha recordat aquella ministra que deia “los jovenes y jovenas”.
Per què volem canviar el gènere de les paraules si aquestes parlen d’un sexe o de l’altre? Per l’us s’ha pactat que unes paraules o el seu plural sigui masculí o femení, per què ara donar-li voltes? Com diu per enriure-se’n un home professor de llengua que jo conec: “Que nadie me llame giripollas, yo exijo que me llamen giripollos”.
Crec que s’ha fet un gra massa de voler que tothom anomeni en masculí i seguit del femení una paraula que tota la vida dient-la sols amb masculí es sobreentén que inclou els dos sexes, o en algun cas com “giripollas” en femení.

El sexisme contra les dones no s’acabarà per que unes paraules en gènere masculí que inclouen els dos sexes les dissociem i tinguem que anomenar-les dos cops per remarcar el que ja està implícit, “que parlem dels dos sexes”.

dissabte, 6 de juny del 2015

L’ou com balla



Avui he tornat a passar per la plaça i he vist en el petit pati de la catedral, com cada any adornat amb flors el xorret d’aigua fa ballar l’ou.
Abans a sant Feliu el posaven a la carretera. (Al final hi ha una foto)
De petita m’intrigava aquest fet, com podia aguantar-se l’ou o la piloteta de ping-pong sobre aquell xorro d’aigua sense caure. I avui encara penso a qui se li hauria ocórrer aquesta cosa?
I per què precisament el dia de corpus?
He trobat aquestes explicacións:


fotos: Calaix de sastre, Joan Lorenzo

Sobre el origen y el significado de esta tradición (cuyo origen situamos en el siglo XVII seguramente traída por exiliados de la Guerra de Sucesión que habían permanecido en Austria)
En la Seo barcelonesa existe la tradición de "l'ou com balla" ("el huevo que baila"), similar a la que se da en otras latitudes  -países eslavos, por ejemplo- consistente en colocar un huevo (previamente vaciado) sobre un surtidor para que la presión del agua le impida caer. Se trata de una alusión al poder renovador del sol  -"el sol danza en los cielos"- que desde las alturas genera la frondosidad de la tierra. El huevo, situado en el Templete del claustro, baila sobre una fuente decorada con motivos vegetales entre los que destacan las cerezas. No es una tradición excesivamente antigua, apenas setecentista, y es probable que fuera traída a Barcelona por gentes que la habían visto en Austria (a donde fueron a parar muchos exiliados políticos de la Guerra de Sucesión

(c) Ernesto Milá - infokrisis - infokrisis@yahoo.es - http://infokrisis.blogia.com
.................

A la Viquipèdia s’explica així:

La interpretació més comuna és que l’ou representa l'hòstia consagrada i la forma de l'aigua el calze de la sang de Crist, en clara al·lusió a la festa catòlica del Corpus Christi. L'origen de la tradició sembla que fou la Catedral de Barcelona. Una de les teories més esteses de l'origen de la tradició el situa a Itàlia, on un frare dominic ho va veure en un petit poble, i quan es va traslladar a Barcelona proposà de fer-ho a la Catedral. Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar el 1440. Es dedueix d'una anotació dels llibres de contes de l’obreria de la seu que indica que el claustre de la Catedral de Barcelona va rebre l’encàrrec d’arranjar la capella per la diada de Corpus i, a més, s'hi registra el cost d’una partida d’ous per al brollador. Hi ha constància que un segle després, al segle XVI ja es feia cada any a la font del claustre de la Catedral de Barcelona. Se n'encarregaven els escolans, que després d'una llarga processó de quatre o cinc hores es menjaven l'ou, les cireres i la fruita amb què s'havia decorat.



I el perquè pot aguantar-se l'ou sobre l'aigua:

Efecte Coanda
Article principal: Efecte Coandă
L'explicació de per què s'aguanta l'ou com balla, ens la dóna l'efecte Coandă, encara que hi ha el principi de Bernoulli subjacent, que és la base per a poder aclarir el primer.
Suposem una superfície corba, per exemple una esfera, que és el cas de l'ou com balla (tal com està en la il·lustració). Si sobre ell es llença alguna cosa sòlida (arròs, per exemple), ambdós rebotaran en sentits contraris. L'ou, pel principi d'acció-reacció, tendirà a anar en el sentit en què l'ha empès l'arròs, i aquest rebotarà. Això es pot veure a la primera part de la il·lustració.
Si repetim aquesta experiència amb un fluid aquest, per la seva viscositat, tendirà a "enganxar-se" a la superfície corba. Ni el fluid ni la pilota rebotaran en la direcció oposada, el fluid seguirà la seva trajectòria, adaptant-se suaument a la superfície corba, i l'ou tendirà a anar cap a l'aigua que l'empeny. En el cas de l'ou com balla, l'aigua l'estira en totes direccions, abans de caure per l'acció de la gravetat i així el manté en equilibri.
........

A Sant Feliu posaven aquest ou davant de Cal Bausili, a la carretera aquí una foto

L'ou com balla davant de cal Bausili el dia de la processó del Corpus. Es veu l'aparador de la botiga també coneguda com de cal Llauner.
Al centre de la fotografia el tercer d'esquerra a dreta és Àngel Bausili.1947

Fot: ACBL

dimecres, 25 de març del 2015

La boira



La boira s’atansa, va cobrint les muntanyes fent-les desaparèixer i va avançant fins cobrir-ho tot. Estem dintre seu, perduts, sense poder fer-hi res, però que ens tapi el que tinguem al nostre voltant no vol dir que nosaltres oblidem el que ens volta i puguem recordar cadascun dels detalls del paisatge.

la boira no durarà per sempre i retornarà a la vista el que mai havia desaparegut en el nostre cor.

diumenge, 1 de febrer del 2015

Història de Sant Feliu de Llobregat

Avui he trobat aquesta pàgina que crec interesant per el video i el que s'explica.


http://galadesa.com/gloc/es/histories-dels-barris-st-feliu-de-llobregat/


El documental repasa la evolución social de los barrios de Can Calders y La Salut desde los años 40 y hasta la década de los 80, época en que pasan de ser unos terrenos rurales en la periferia del núcleo urbano para convertirse en los barrios actuales . La creación de este vídeo de forma conjunta con la ciudadanía es una iniciativa pionera en Sant Feliu que se enmarca dentro del proyecto de Intervención Integral de Can Calders y La Salut iniciado en 2007 y subvencionado por la Ley de Barrios de la Generalidad de Cataluña.
El documental recoge durante 25 minutos el testimonio de una docena de vecinos y vecinas que hablan de la transformación de los barrios, la cual se puede ver gracias a las muchas fotografías particulares aportadas por los ciudadanos, así como a través de las imágenes y material audiovisual facilidad por el archivo comarcal.
El vídeo muestra también otros documentos como recortes de publicaciones o carteles elaborados por las asociaciones de vecinos durante la época. Algunos de los episodios de la historia que se pueden ver en el documental son la transformación de La Viña del Puntaire en el barrio de La Salut, las fuertes reivindicaciones populares por la falta de equipamientos y espacios públicos, las experiencias laborales en la fábrica textil de Can Güell, el feroz crecimiento urbanístico, la llegada de los primeros inmigrantes en los años 40 y 50, así como la corriente migratoria masivo proveniente del resto del Estado español en las décadas de los 60 y 70 en Sant Feliu.

dissabte, 3 de gener del 2015

Què hi ha després de la mort?

Article sobre el que hi ha després de la mort

"Cuando mueres sólo cambias de conciencia"

"Cuando mueres sólo cambias de conciencia"

Aceptar
La ciencia ignora o niega cuanto no puede explicar, pero eso no quiere decir que no exista. La vida del doctor Van Lommel es una apuesta por la verdad, por muy inexplicable que parezca, más allá del camino trillado de la ortodoxia. Han pasado diez años desde que hablamos, pero al estrechar su mano en el aeropuerto de Amsterdam (viene de conferenciar en Atlanta) me sonríe como a un viejo amigo y experimento una íntima sensación de paz y seguridad. El doctor Van Lommel se ha asomado al otro lado sin dejarse en éste el sentido común y lo que ha visto es bueno, aunque, para dominarnos, nos hayan infundido el miedo a verlo. Aceptarlo es aceptarnos y sentirse mejor.
Cuando enseñaba Cardiología en el hospital de Arnheim -800 camas- ya investigaba cómo algunos pacientes, tras infarto y muerte clínica, volvían a vivir.

...
Hasta que en 1986 leí el testimonio de un estudiante de Medicina, George Ritchie, que resucitó tras nueve minutos de muerte clínica. Me impresionó tanto que empecé a estudiar en profundidad esos casos.

¿Tantos había?
En 1988 ya tenía doce episodios incuestionables y creé una red de investigación con otros diez hospitales holandeses. Iniciamos un estudio clínico prospectivo de 344 pacientes, que publicó The Lancet (2001).

Causó un impacto mundial.
Tanto que ya le avancé entonces, cuando usted me entrevistó, que, tras 31 años de cardiología, me iba a dedicar en exclusiva a las experiencias cercanas a la muerte (EDM).

¿Qué hemos aprendido desde el 2001?
Tenemos más preguntas, además de la clásica: ¿si la conciencia es un mero producto del cerebro, cómo puede sobrevivir y explicar la experiencia de la muerte?

¿Qué dice la ortodoxia médica?
Que se trata de meras alucinaciones causadas por la anoxia (carencia de oxígeno).

¿Y qué le dice su investigación?
Si la causa fuera la anoxia, todos los que vuelven a la vida tras la muerte tendrían EDM, porque todos la sufren, pero, en cambio, sólo el 18% tiene esas experiencias.

¿Qué explican sobre ellas?
Coinciden en hablar de recuerdos, cognición y emociones y mantienen la identidad, un punto crucial, porque el ego es el enlace entre la conciencia y el cuerpo.

¿Luces, voces, su vida en un instante...?
Las han experimentado miles de personas, pero no todos las explican por temor a ser tachados de lunáticos o porque creen que las causan la medicación o la enfermedad.

¿Todos experimentan lo mismo?
No todos experimentan todo, pero todos citan algunas experiencias recurrentes que coinciden en un cruce espacio-temporal.

¿A qué se refiere?
Es la revisión de la vida pasada, pero también la futura y presente: algunos, al volver, anticipan sucesos y reinterpretan los ya pasados, así que suelen cambiar de pareja, de trabajo, de existencia, porque han contemplado su vida en conjunto durante su EDM.

¿Cómo son esas visiones?
Inefables, a menudo el lenguaje carece de términos para explicarlas. Una EDM de tres minutos puede requerir semanas de testimonio en el que no se repite un solo episodio. El tiempo, como le decía, transcurre de un modo único en síntesis con el espacio y una constelación de familiares y afectos.

Por ejemplo.
Un paciente refiere cómo en su EDM había visto a un señor desconocido sonriéndole. Diez años después, su madre agonizante le reveló que él era hijo de una relación extramarital y le mostró una fotografía de su padre biológico, asesinado en un campo de concentración: era aquel señor sonriente.

¿Cómo sabe que esos pacientes clínicamente muertos siguen conscientes?
Lo prueban cientos de casos. En Conciencia más allá de la vida explico el de un hombre de 43 años que nos llegó cianótico, frío, sin tensión y con las pupilas dilatadas. La enfermera le extrajo la dentadura postiza y la depositó en un cajón. Resucitó inexplicablemente tras un largo coma y preguntó por sus dientes.

Si estas vivo, resultan muy útiles.
Reconoció, al verla, a la enfermera y le pidió que se los devolviera. Ella nos llamó alarmada y entonces el paciente nos relató en detalle lo que habíamos dicho y hecho cuando llegó muerto a urgencias del hospital.

¿Y usted qué cree?
Nuestra conciencia no es más que un retransmisor para esta dimensión de nuestro ser en varias. Es como una radio que, mientras vivimos aquí, sintoniza con este universo. Nuestra muerte sólo es un cambio de conciencia, una transición. Sólo morimos en una dimensión para pasar a otras.

¿Es una convicción religiosa?
Es física cuántica. Yo no soy creyente. Muchas religiones se han acercado a esa realidad con técnicas de paso entre esas dimensiones, como la meditación o el misticismo.

¿Cómo lo sabe?
Porque estudio casos -me consultan decenas cada día- y las experiencias son recurrentes y concurrentes: confluyen tiempo -pasado, presente y futuro: tienen visiones- y espacio en sensación de unidad.

...
Y esos testimonios de cada día coinciden con los relatos de la mística y las visiones de profetas, gurús y santos desde hace siglos.

¿Todo está conectado?
Ven la luz (los niños me cuentan que un ángel; los ateos hablan de "una energía" y los creyentes, de Dios). Todos se refieren a lo mismo y que en ello se sienten integrados.

¿Por qué la ciencia lo ignora?
Hasta ahora, la mecánica cuántica demuestra que la luz consta de partículas que al mismo tiempo son ondas -creo que nuestra conciencia las retransmite- dependiendo del estado del observador.

La experiencia de lo objetivo, al fin, depende de tu estado subjetivo.
Así que, desde los gurús milenarios hasta los físicos cuánticos, cuando asumes tu transición sin miedo experimentas un anticipo de esa sensación de plenitud.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120605/54303448302/pim-van-lommel.html#ixzz3NkzUAhGI
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia