dilluns, 19 de desembre del 2011

Una família alegre
passejant pel carrer,
avui canten Nadales 
és el que toca,
el que han de fer. 
Veig un nen i una nena
han comprat una estrella
estan fent el pessebre
és el que toca, 
el que han de fer.
Esperant la mitja nit
el tió els cagarà neules,
cava i torró 
és el que toca, 
el que han de fer.
I el dia de Nadal 
galets amb escudella 
i un pollastre rostit 
és el que toca, 
el que han de fer.
El xic, dalt la cadira
la dècima recita,
li donaran propina 
és el que toca,
el que han de fer. 
Quant tot això acabi 
Adéu, fins l’any que ve. 

 Nadal 2012

Imma Cauhé

dilluns, 21 de novembre del 2011

2 ª i última part conte: Presó daurada

No estaven massa temps, tornaven a sortir de seguit, quant a penes havien acabat de dinar. Jo altre cop em quedava sol esperant-los, aquesta hora preferia tombar-me a la butaca més còmode i fer la migdiada. Passat unes hores, tornaven tots, aquesta vegada més relaxats, ja no corrien tant, estaven més per a mi, algunes vegades jugaven tirant-me la pilota, em raspallaven, m’acariciaven... fins i tot deixaven que m’asseies a la falda... Llavors jo estava acompanyat i sentia un gran benestar, si em cansava d’estar a prop d’ells, em retirava al meu racó preferit i ningú em molestava. El que em costa d’entendre és el perquè a vegades veia uns comportaments diferents a aquesta més o menys monòtona vida, alguns dies començava a notar uns intens anar i venir diferents als de sempre i els meus companys desapareixien durant tot un dia o fins i tot dos o tres dies, llavors jo em quedava sol, i el temps se’m feia molt llarg. Si aquesta situació de solitud s’allargava, venia algun intrús un cop al dia, em posava menjar i aigua i marxava. A questes situacions no m’agradaven perquè no les podia controlar.

Quan per fi arribaven els de casa, jo els castigava, no els feia cas i amb mostrava indiferent a la seva presència, estava així uns dies, però la veritat, crec que patia més jo que ells, per això sempre acabava desistint d’aquesta conducte i la veritat es que cada vegada actuo menys d’aquesta manera. Aquesta situació d’abandó, pesava dos o tres vegades l’any. Jo després d’alguns anys, ja sabia quant arribava el moment, a la casa es produïa més moviment de l’habitual, era com un trasbals, anaven amunt i avall, hi havia moviment de maletes, bosses... les arrengleraven a prop del vestíbul. El que no m’agradava era una caixa de color blau, de plàstic amb una reixa, on dins hi havia un coixí i una tovallola, jo, després d’algunes experiències repetides, ja sabia que aquell era el meu seient de viatge. Un viatge llarg, que no m’agradava massa, però que per molt que protestes, que m’amagués o intentés qualsevol treta, no aconseguia lliurar-me, per això amb el temps, sols faig algun miol i ja no ofereixo cap resistència, després de tot, sabia que era millor així, si no, havia d’estar-me dies i dies sol a casa, a més també sabia que on em portaven era millor, allà tenia més llibertat, més lloc per córrer i més coses per descobrir, tant de plantes com d’animals, ja que hi havia un jardí ple de possibilitats que no tenia en el pis, era per això que quan tocava aquell llarg viatge, em resignava. No m’agradava viatjar, algun cop protestava, sobretot quant hi havia corbes feia sentir el meu miol de protesta, però sabia que no aconseguiria res, fins que no arribéssim al destí, no podria sortir d’aquella gàbia. Tot això passa un any rere l’altre, i ja són 12 els que visc. No sé d’una altre manera de viure, i sé que dins la meva esclavitud, visc millor que molts animals de la meva espècie. sempre he tingut menjar, beure, carícies, no he estat mai malalt i no he necessitat res que no estes al meu abast.

Una vegada vaig voler alliberar-me d’aquella presó, però vaig comprendre que no estava preparat. Una nit vaig veure la porta oberta a un mon desconegut i vaig sortir al carrer disposat a no tornar a casa. Era una nit fosca, anava amb cautela, mig amagat sota els cotxes aparcats vora la vorera, anava avançant, descobrint el mon, vaig allunyar-me, sentia que em cridaven, però no vaig fer cas i seguia el camí a tot allò desconegut, volia llibertat. Aquella nit va ser la pitjor de la meva vida, sentia sorolls desconeguts, vaig sentir i veure altres animals. Uns gats m’observaven, però al revés del que esperava, no em van donar la benvinguda, si no a la contra, em miraven com un enemic, amb van bufar i van apropar-se amb males intencions, jo vaig començar a córrer, em perseguien sense pausa, fins i tot alguna esgarrapada vaig notar, a la fi vaig despistar-los, a penes vaig poder recuperar la respiració, un gos venia a tot córrer cap a mi, crec que volia jugar amb mi de la manera que jo jugava amb les sargantanes i les llagostes que podia trobar al jardí. No tenia gaire temps, i com ànima que porta el diable vaig corre tant com pudia, no trobava on amagar-me, m’estava atrapant.. En un revolt, em va sorprendre i em va clavar les dents a l’esquena, per sort vaig ser ràpid i vaig poder escapolir-me. Vaig trobar un cotxe, sense pensar-ho vaig pujar per les rodes i em vaig instal•lar al seu motor. Vaig quedar-me quiet, la respiració anava a cent, sentia bategar el cor com si fos un tambor. Poc a poc vaig anar calmant-me, i vaig saber que el gos s’havia cansat d’esperar i s’havia allunyat, per si de cas, jo encara vaig estar una bona estona en el meu refugi. Per fi va fer-se de dia. Lentament, amb tota precaució vaig abandonar el motor del cotxe, la esquena em feia mal, vaig orientar-me i vaig decidir tornar a casa, buscava aventures i per Déu que les havia trobat, però no estava preparat per viure en aquest mon de llibertat. El meu pel blanc com la neu, ara estava emmascarat pel greix del motor, la brutícia de les rodes, la suor, la sang de la ferida... Vaig esperar amagat sota el cotxe més proper a la porta de casa. Al veure que l’obrien, no vaig pensar-m’ho dos cops i vaig córrer a dins d’aquella presó, la meva presó daurada. Mai hauria pensat que desitgés tant estar tancat dins d’aquella casa. Tothom em va rebre amb alegria, van curar les meves ferides, van rentar-me, van mimar-me com acostumaven a fer durant tota la vida anterior. Quina felicitat, tot tornava a ser com abans, però, no penseu que aquella aventura va quedar aviat oblidada, avui, després de tants anys, quan veig la porta oberta, trec el cap, miro a una i altra banda, somio amb la llibertat, però dono mitja volta i torno a la meva presó daurada ja que és l’únic lloc que domino i on sóc el rei.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Conte 1ª part "Presó daurada"

 
Presó daurada

No sé qui sóc i com he arribat aquí, dia rere l’altre he trobat uns éssers que m’alimentaven, jo no sé ben bé perquè. No són com jo, no s’assemblen en res a mi. Em cuiden, em mimen, també alguna que altra vegada em renyen. Però sempre procuren que el menjar, el beure, el llit i totes les meves necessitats estiguin ateses.
Cada dia a la mateixa hora sento un soroll que sense més ni més trencava el silenci i la quietud, començava un gran enrenou, les veus , el anar i venir, el sortir i entrar de les diferents estances de la vivenda. D’una habitació a la cuina, de la cuina al lavabo, del lavabo a l’habitació... ara el soroll de la dutxa, ara unes paraules d’un ara de l’altre, ara seien a taula, ara corrien a munt i avall... de mi no s’adonaven.
Després, de sobte, a la mateixa hora minut a munt, minut avall, tothom desapareixia i em quedava llargues hores sol. No tenia cap feina a fer, tenia tot el que necessitava, no s’havien  descuidat de mi, tenia el plat ple de menjar i també suficient aigua.
Jo era llavors el rei de la casa, tota la casa estava a la meva disposició. Em dedicava a provar ara una butaca, ara un altra, a passejar i comprovar que tot estava al seu lloc, i on més hores passava, era mirant per la finestra. Allà fora havia coses que jo no podia controlar. Veia un jardí amb alguns arbres on alguns ocells nidaven.
Hi havia unes temporades que estaven més actius que unes altres, em distreia més la temporada que el jardí semblava renéixer, les plantes florien, s’omplia de color, i els ocells anaven i venien, també venien altres animalons: papallones, sargantanes, dragons, mosquits, mosques...
Com m’agradava poder jugar amb alguns d’aquests animals! però ells no sempre volien jugar amb mi, i no sempre jo podia jugar amb ells ja que el vidre de la finestra m’ho impedia.
Jo vivia en un palau, amb servents que em proporcionaven tot el que necessitava, però tenia les meves limitacions. Normalment quant feia bon temps podia sortir a la galeria i era llavors que podia tenir un breu contacte amb aquests altres éssers que m’envoltaven i m’omplien de curiositat.
Quant la porta de la galeria estava oberta, a mi també se’m obria un gran camp de possibilitats.
Algunes vegades, podia estar hores i hores jugant amb una petita sargantana o dragó. Si aconseguia posar-li l’urpa sobre alguna presa, la portava dins la casa, dins el meu territori podria controlar-la millor. Li donava un copet perquè reaccionés, la feia córrer, m’amagava, la tornava a empènyer, i així jugàvem a cuit i amagar fins que no sé perquè ella deixava de moure’s i llavors jo ja perdia tot l’interès per ella.
Altres vegades, observava el vol de les papallones o mosques, jo intentava agafar-les per jugar amb elles però rarament ho aconseguia ja que volaven massa alt.
Si la porta de la galeria estava tancada, la meva distracció no era tant emocionant, alguna vegada jugava amb la pilota que tenia sempre al meu abast, la amagava, la tirava, o la mirava de trobar si es que l’avia amagat i no recordava on.
Així passava el temps, els llargs matins de solitud, al arribar el migdia, ja sabia quant arribaven a casa i estava atent, i  quant sentia el soroll a l’escala, sabia que venien, i com un bon amfitrió, anava a la porta d’entrada a rebre’ls. Em saludaven, i jo els acompanyava a la cuina i al menjador, també jo menjava una mica del meu plat, sempre m’agrada’t acompanyar-los quant menjaven.

dijous, 29 de setembre del 2011

Tankas


En blanco y negro
teñido queda mi amor
rítmicos versos
que destapan el alma
y el cuerpo hace vibrar.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Els 600, quins cotxes!





Abans d'ahir, anant per la autovia A7, vaig poder veure uns quants sisens. Segurament anaven a alguna concentració. Em va fer molta il•lusió recordar els meus viatges fets amb aquest model de cotxe tant bo, segueixo pensant que ha estat un dels millors cotxes que s’han construït.
Per la ciutat eren fabulosos i per carretera a una velocitat de 80-90 fins i tot a 100, aguantaven tots els kilòmetres que volguessis.
Mecànicament parlant, eren fàcils d’arreglar.



Encara que alguns s’escalfaven, a mi mai se’m va escalfar i menys em va deixar tirada a la carretera, i vaig tenir-ne dos, un groguet i un verd, van fer més de 100.000 kilòmetres abans de despendre’m d’ells. Els dos van acabar per culpa d’uns xocs. El grog perquè un “novato” es va tirar contra ell, i el verd, una furgo va sortir d’una cruïlla i el va deixar per anar al desguàs.
Potser algun dia explicaré els meus viatges amb aquests cotxes.

divendres, 2 de setembre del 2011

Paisatges pintorescs

Calomarde és un petit poble de la Serra d’Albarracín.
Passa per allí un riuet, que forma paisatges molt bonics.
Us poso dos imatges perquè podeu comprovar-ho.






diumenge, 14 d’agost del 2011

Lluna plena

La nit passada era dia de mirar el cel. Era el temps de veure la pluja d’estrelles de Sant Llorens. Jo no vaig veure les estrelles com queien, però vaig poder admirar una lluna plena que il•luminava tot. Com em varen robar la càmera fotogràfica que tenia, he pogut estrenar la càmera nova i provar com fotografia el cel de nit, vaig provar de fer-ho de dos maneres, estan fetes des del mateix lloc i així m’ha quedat.




dijous, 11 d’agost del 2011

Albarracín


He fet una passejada per Albarracín, unes de les ciutats més boniques. Conserva tota l’essència de la història.
Mai em canso de veure-la, i cada cop descobreixo nous detalls en els seus carrerons.




dimecres, 3 d’agost del 2011

Croàcia

Croàcia

Un país meravellós, amb unes postes de sol fascinants.
Us poso dos moments que he pogut eternitzar.
Estan preses a un petit poble coster que es diu Sukosan.



dilluns, 11 de juliol del 2011

Laguna "El Tobar"

Llarg 1476 metres ample 925 metres, profunditat mitja 8,21 m. àrea superficial 67 Ha.
De la superfície fins 12 metres de profunditat és aigua dolça i oxigenada, la més profunda és aigua salada i anòxica.
I com es pot veure, és una llacuna molt bonica, rodejada de vimeteres, i plena d’ànecs i altres animals.


dimarts, 14 de juny del 2011

Primavera al meu jardí

En el meu jardí cada dia
arriben els rajos del sol,
conviuen amb molta alegria
animalons i moltes flors.

He estat una mica indiscreta
arravatant-los aquest moment
immortalitzant una entrega
per donar-vos coneixement.

Ells són animals de sang freda
el seu cos no irradia calor
rajos busquen en primavera
cada matí al sortir el sol.

La sargantana enamorada
ha culminat el seu amor
tot abraçant a l’estimada
unint-se en un lligam molt fort.

Així naixerà nova vida
més habitants al meu jardí,
ningú digui que no hi ha estima
en un animaló tant petit.



Poema i fotografia Imma Cauhé

dijous, 9 de juny del 2011

Reflexió




La flor petita
més insignificant,
és com nosaltres,
part d’aquest univers
important i essencial.


Imma Cauhé


dimecres, 25 de maig del 2011

Taller d'escriptura

Al taller ESCRIURE EN CATALÀ hem llegit Jesús Moncada i hem treballat al voltant de la seva obra. Aquesta és una mostra de la feina que hem fet. Volem que sigui un petit homenatge en els 70 anys del seu naixement, commemoració que completarem amb la visita a la seva Mequinensa, el dia 4 de maig de 2011.

Les autores: Dolors Álvarez, Montserrat Ballester, Roser Casaramona, Imma Cauhé, Lorelay Carrón, Maria Àngels Colom, Maria Teresa Naval, Rosa Orenga, Montserrat Vallès, Carme Vallverdú.

Poseu veure-la a la pàgina de la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu.


http://bibliotecasantfeliu.blogspot.com/2011/04/taller-descriptura-en-catala.html

dijous, 19 de maig del 2011

Poema


Las olas son muy altas.
- Recoge ya esta vela!
La nube está cargada,
mira el mar como tiembla,
- Coge el timón bien fuerte
que viene la tormenta!
- Poneros al trabajo,
los rayos caen cerca,
los truenos ensordecen,
la barca se menea,
tendremos mucha suerte
pudiendo salir de esta.
Si juntos trabajamos
con la mar ya serena,
en puerto brindaremos
por la buena proeza.

Imma

diumenge, 17 d’abril del 2011

Lagunas del Ruidera

Entre Ciudad Real i Albacete es troba un preciós indret on hi ha 15 llacunes, la majoria d’elles estan comunicades per cascades.



En aquesta fotografia podem observar les parets que formen una d’aquestes cascades i que l’erosió a fet que quedin com cornises sobre l’aigua.
Es un paisatge meravellós i una zona tranquil•la.

dijous, 17 de març del 2011

Decoradora TVE Lluïsa Cauhé

Podeu veure el programa al enllaç del final, comença el tema de decoració al minut 11:30

El programa de la setmana vídeo
Els decoradors de televisió

Aquesta setmana "Memòries de la tele" mostra un dels col.lectius professionals imprescindibles a la televisió: els decoradors, amb la decoradora Lluïsa Cauhé.



Els decoradors de televisió vesteixen els platós amb els condicionants i especificacions del mitjà. Així, en els temps de la televisió en blanc i negre havien de tenir en compte que el color vermell donava en càmera com si fos negre. Després, en els principis del color, el blanc pur s¿havia de bandejar i substituir-lo per un blanc trencat. D'altra banda les proporcions i dimensions que fan servir no són sempre a escala real.


En la primera època se servien sovint de materials reciclats d'altres decorats i de prefabricats com ara panells, portes i finestres. Havien de treballar contrarellotge, d'un dia per l'altre, ja que després del disseny, fusters, pintors i attrezzistes havien deixar-ho tot a punt per a l'enregistrament. Com en tot, la informàtica i el disseny per ordinador van trastocar la seva feina.


El programa recorda el disseny dels decorats amb la decoradora Lluïsa Cauhé.
Memòries de la tele - Web Oficial - RTVE.es

http://www.rtve.es/television/memories/

dilluns, 14 de març del 2011

Viatge a Creta

Viatge a Creta del 6 al 12 de Març 2011

Volíem anar a un lloc no massa fred, i varem decidir anar a Creta, però com podeu veure a les imatges, sembla que estiguéssim als Alps. Neu, pedra i pluja tots els dies.




Sobrevolant Suïssa? fred..., fred..., estàvem sobrevolant Grècia prop d'Atenes. El mes de març és així d'imprevisible, i el dia de la tornada que clar es veia, feia sol i tot.

dissabte, 5 de març del 2011

Fira de Molins de Rei


A la Fira de la Candelera de Molins de Rei, vaig veure les escultures que fan amb les serres mecàniques i un tió.

M’ha semblat una cosa curiosa, els llenyataires, també són artistes, i utilitzen les seves eines de feina per fer escultures o estris de mobiliari.



dimarts, 1 de març del 2011

Dime marinero



Dime marinero,

¿Es verdad que en el mar

sólo viendo cielo

entre olas y velas

renaces de nuevo?

¿El agua azulada

que te hace de suelo

será fría y cálida

según tu deseo?

¿y en esta soledad

nunca tienes miedo?

No puedo imaginar,

soy de tierra adentro,

como poder vivir

sin tierra por medio.

dimarts, 25 de gener del 2011

Estas en mi vida



Estas en mi vida
no cabe ya duda.

Compartes mis días,
iluminas mis noches,
sólo hay alegría,
no existen reproches.

Estas en mi vida
no cabe ya duda.

Engendras mis hijos,
vivimos pasiones,
todo engrandecido
pon nuestros amores.

Estas en mi vida
no cabe ya duda.

Pasaron los años
amigos se fueron
no hemos olvidado
el primer encuentro.

Estas en mi vida
no cabe ya duda.

Suavizan mis penas
tus grandes abrazos
saberte tan cerca
estar enlazados.

dimarts, 11 de gener del 2011

Segur que són dolces!

Avui posaré una fotografia del visitant que cada any ve a menjar-se les mandarines del pati. Ve la parella però he pogut retratar in fraganti un d’ells.